Reflexió crítica i debat sobre lo públic i lo privat (Ponència de les Jornades)

PROPOSTA DE PONÈNCIA

Resum difós.-


Proposem un debat respecte què entenem per públic, què creiem que caldrà que segueixi essent privat, experiències fins ara i perspectives del que podria ser. Definint el que avui reclamem com a sector públic i el que, si la societat millora i el capitalisme perd força, podrà en un futur acabar essent públic. Paper del col·lectiu afectat en les decisions.


TEXT PROPOSAT:


Primeres definicions.-


Públic, per nosaltres, en aquest debat, equival a col·lectiu, de tots i totes (com a mínim dels afectats pel tema del que es tracti). Però col·lectiu en el sentit més ampli, de tots i totes els interessats i/o afectats.

Servei públic per tan és per a nosaltres, o deuria d’ésser, tot allò que facilita la vida de les persones i que deu ser proveït per la societat sense cost individual i directe per les persones. Pagat per la riquesa col·lectiva que es redistribueix en funció de les necessitats.

Dit en altres paraules neguem que sigui un servei públic qualsevol prestació que faci una empresa privada, encara que el ciutadà no ho pagui directament i explícitament de la seva butxaca, cada vegada que ho fa servir.

El que per a nosaltres cal, és tenir clar que el interès públic és SUPERIOR al privat i/o individual (a vegades de petit col·lectiu, per més influent o mafiós que sigui). Cert que “lo públic” va sempre en contra els interessos dels grups de pressió o de poder, siguin d’un partit, religió, secta, màfia o altre.

QUÉ DEU SER PÚBLIC?: Per a nosaltres ha de ser-ho: l’ensenyament, la sanitat, el transport, les comunicacions, la cultura, l’oci, l’habitatge, l’administració de l’activitat pública, i qualsevol altre tema que afecti a un col·lectiu ampli d’usuaris i que representi un servei beneficiós per la societat i les persones individuals.

Definició prou oberta que ha de permetre anar-hi incorporant serveis a mida que la societat els vagi descobrint com a útils col·lectivament parlant.

QUÉ DEU SEGUIR SENT PRIVAT?: Tot el que forma part del consum personal, que no sigui fàcil de compartir (aquí el debat pot ser llarg i exhaustiu). Cal diferenciar el dret a us indefinit del dret a la propietat (per exemple en el referent a l’habitatge familiar o personal).
Per exemple, per a nosaltres, ha de ser i seguir essent privat el que mengem a casa, tot i que si el capitalisme és desterrat de la superfície de la Terra pugui la societat facilitar el menjar sense cost pel ciutadà. Menjar uns mínims és un dret fonamental que podem preveure que serà assegurat per l’administració col·lectiva de que ens dotem.

Un altre concepte és LO PÚBLIC QUE NO COMPORTA DRET DE PROPIETAT PERÒ QUE SI ÉS UN SERVEI, per exemple el disseny de la ciutat o poble. Certament el conjunt dels afectats té dret i obligació cívica d’intervenir i cal articular el mètode que ho faci factible de forma democràtica (on l’opinió d’una persona compti igual que la de qualsevol altra). A més que el disseny estigui pensat per afavorir als ciutadans dependrà de si el factor negoci privat ha quedat totalment fora dels objectius dels dissenyadors.

A mida que el capitalisme vagi perdent força, o si la perd de cop pel triomf d’un procés revolucionari, determinades facetes de lo públic i de lo privat, poden canviar de forma d’entendre’s. Per exemple, cal una rentadora de roba a cada casa o pis?, o seria concebible una sala d’us col·lectiu de la maquinària? (no sols la rentadora, si no a més l’assecadora, la planxadora, etc.).


Detalls.-

No volem entrar aquí en els aspectes particulars de cada sector dels abans mencionats com a serveis públics que al nostre entendre han de ser defensats i debatuts com a tals. Ja seran analitzats als debats o tallers específics previstos en aquestes mateixes jornades. Però si que podem fer, si es considera oportú, algunes mencions complementaries.


La gestió de lo públic.-

Un altre concepte, en el que si volem aprofundir, és tot el referent a l’eficàcia i eficiència de lo públic en front de lo privat. Precisament per la deshonesta i enganyos campanya constant en sentit contrari. Lo públic ben gestionat (és a dir gestionat públicament i eficientment) serà sempre de qualitat molt superior a lo privat.

Qui defensa el contrari busca el benefici privat, individual, més o menys especulatiu, però fins i tot els majors defensors de les privatitzacions acaben anant als hospitals púbics quan tenen una malaltia molt greu. Ens parem en aquest exemple per que l’entenem com a molt clarificador. A l’hospital públic el treball és realment d’equip, passen més hores els metges discutint entre ells els casos complicats, que veien al malalt, en part això no ho necessiten (tret de l’estímul psicològic que el malalt i la seva família necessiten). Tenen un recurs “car”, com l’opinió contrastada de diversos especialistes, i una diversitat de maquinària (rentabilitzada per poder ser amplament usada) que és IMPOSSIBLE a un centre privat. I sobre tot, tenen una experiència acumulada, dels diferents casos tractats allà mateix (i intercanviats amb altres hospitals públics d’arreu del Món), pel mateix col·lectiu, que mai podrà tenir la medicina privada. Tot això independentment de la posició ideològica del interlocutor, simplement veient la vessant de l’eficiència i eficàcia.

Per el dit rebutgem la gestió privada, total o parcial, de qualsevol servei públic. Ni millora el servei, ni el fa més eficaç, ni aconsegueix cap benefici pel ciutadà, sols dona (aquesta opció) beneficis a capitalistes concrets.

Una cosa totalment diferent és reconèixer que actualment en la gestió pública hi ha deficiències, algunes greus. Els que hem treballat a empreses privades i a empreses públiques podem comparar les experiències, que són molt diverses. Cert que hi ha empleats públics (siguin o no funcionaris, aquí hi ha un altra debat possible) que no fan la feina correctament, ni per dedicació, ni per motivació, ni per formació (d’origen i/o continuada), ni per l’actitud dels caps, ni per un llarg etc..).

Cal reivindicar serveis públics, gratuïts evidentment, i de qualitat. Aquesta no sols depèn de les instal·lacions si no que també i molt dels treballador del sector públic. Hem de reclamar eficàcia i eficiència d’aquests treballadors, començant pels seus caps, masses vegades posats a dit pel que s’entén com a necessària confiança “política” (paraula que amaga molts cops màfies partidistes).

Per això el procés de selecció dels treballadors públics (inclosos els caps) ha d’ésser transparent i ben argumentat en totes les seves facetes. S’ha d’assegurar la formació continuada i la reubicació de cada assalariat en funció de l’adaptació o no que tingui a les necessitats objectivades (aquí el necessari paper i intervenció de sindicats que mereixin el nom de tals, es a dir de classe, independents del poder polític, no burocratitzats, democràtics, sociopolítics, etc.) (també el paper de control i intervenció s’ha de concedir i fer funcionar amb la participació del usuaris del servei públic corresponent).

No pot haver-hi un treball de per vida si no s’és capaç de donar la prestació mínima necessària.

Altra cosa és la imprescindible seguretat en el treball i sobretot la independència respecte al poder polític que pot canviar cada “x” anys.

Tots ells són temes a tenir en compte i perfectament compatibilitzables.


Paper dels usuaris.-

Una part important d’aquest debat és la concepció que tinguem de qui són els afectats o usuaris d’un servei públic.

Com determinar els afectats en cada cas pot ser discutible, però no hem de tenir por a discutir, a buscar la resposta adequada i de consens. La única por, o millor dit preocupació, és i ha de ser, que hi hagi qui decideix en nom d’altres, no respectant la voluntat dels afectats. Per tan, per a nosaltres, qualsevol decisió ha de ser gestionada o controlada per tots els afectats i afectades.

El problema apareix quan els afectats som milers o més. Cal trobar formes de participació que superin la delegació en representants que no controlem una vegada elegits. I que si no compleixen el seu compromís no poden ser destituïts ni revocats, no perden ni el seu lloc, ni la possibilitat de tornar a enganyar als que els elegeixen. (Això ho diem per a més temes que per les eleccions polítiques i sindicals).

També és un problema a analitzar i resoldre el cas dels afectats temporals. Per exemple a la sanitat. Per sort en som sols usuaris temporals, com a mínim dels grans hospitals. Aquí també hi ha diverses possibilitats de fer correctament realitat la participació dels usuaris.

Sols així les corrupcions i corrupteles desapareixeran.

Recordem de nou la sanitat. I el paper en ella de les grans empreses farmacèutiques. Sols desapareixerà la corrupció (tret de l’altre cas que seria la destrucció del capitalisme) si la gestió es basa en criteris transparents i objectibables, discutits amb qui correspongui en cada cas.

Paper de la informació.-

Totes les formes de participació les veiem lligades a una imprescindible i gran informació no manipulada (la informació manipulada dona poder als que la manipulen), lligada a un nivell suficient (difícil dir on i com està assegurada aquesta suficiència) de formació personal i política dels ciutadans, o com a mínim dels usuaris afectats en cada cas. És a dir a una societat ben diferent de l’actual, una societat a dissenyar primer i construir després.


Paper de l’estat.-

L’Estat no és d’entrada, per si mateix i en tots els casos, una garantia de defensa de lo públic, sobre tot si gestiona, com fins ara a la major part del Món, els interessos de les capes dominants. La manca d’estat i la maca de normes de convivència tampoc és avui una garantia. Poder ho serà quan la madurés de la gent permeti la no existència dels aparells de l’estat.

Per això abans de fer desaparèixer l’estat cal transformar-lo en gestor de lo col·lectiu. En aparell controlat realment per la població que existeix i funciona sols per a beneficiar als col·lectius.

Cal però lluitar per a que la gestió de lo col·lectiu la facin els que “representen” aquests interessos.

La única garantia de l’anterior pot venir de diversos factors. En senyalm alguns:

1) D’una part la capacitat de revocar als “triats” com a representants, incloent el “càstig” de la no reelectivitat si són revocats. Pocs són els països on avui això és possible.
2) Trobar formes d’elecció dels representants que garanteixin la seva funció com a tals.
3) La gestió col·lectiva de l’activitat dels elegits.
4) La transparència en la gestió i la difusió de la informació necessària per fer el control.

Aquí ens manca a tots i totes experiència. Hem d’obrir camí cap una nova realitat de gestió social i col·lectiva, aprofitant molt importants experiències com la de les col·lectivitzacions fetes en temps de la Segona República. A Catalunya en tenim més que a altres llocs i ben documentades.


Conclusions.-

Les acabarem traient entre tots els que participem en aquest debat, i les podem publicar posteriorment.

Quim Boix, octubre 2.008


COMENTARIS FINALS:

He posat molts conceptes que poden ésser discutits i ampliats un per un, segons es cregui necessari.

Cal determinar la llargada de l’exposició inicial per assegurar el debat.

Seria bo fins i tot encarregar a membres de la Mesa que intervinguessin a la sessió de debat públic d’aquesta ponència, a fi de propiciar el intercanvi d’opinions.